LES DIFERENTS LLENGÜES PENINSULARS ABANS DELS ROMANS:  L’IBER,  L’ ÈUSCAR, EL LUSITA -TARTESSI, EL CELTA I EL CELTIBER i el possible origen iber del basc.

Per molts historiadors i lingüistes la llengua Iber podia haver precedit a l’ Èuscar, per altres el basc podia ser el que en va quedar del Iber.

El fet és que a la península que hem conegut amb el nom de ibèrica, les diferencies lingüístiques dels diferents pobles peninsulars durant les etapes anteriors a la romana, van ser molt variades.

Actualment els estudis recents de genètica antiga i de població demostren que una gran part de l’ ADN dels catalans actuals es relaciona amb el dels antics ibers.   Una empremta de 2.500 anys que es segueix mantenint també en els aspectes culturals i de parla.

La llengua  parlada i escrita  més antiga de la península,  segons els registres de la Història i la Arqueologia,  és la Iber que va anar influenciant a les altres llengües a les que també va fer importants aportacions, semblants a les que l’Iber havia rebut de les  llengües anteriors a les indoeuropees.   L’Iber va influenciar molt al Llatí, que va adoptar moltes arrels, paraules, prefixes i sufixes després llatinitzats,  ja que els romans tenien moltes dificultats per articular els sons ibers, igual que els passa a la gent de parla castellana amb la nostra j, la x, la ll, les geminades, la ç, les vocals obertes o els diftongs.   En el cas de l’Iber els estudiosos espanyols han hagut de crear els  sons:   “ds, ts, dz i tz”  al no disposar de la ç.

Alguns autors deixen clar que al País Basc  el Llatí no va  prosperar i en canvi sí que ho havia fet en etapes anteriors l’Iber .   Avui l’ Iber i  l’ Èuscar estan molt distanciats per les constants transformacions del basc a les que hi hem d’afegir les influències llatines i del romanç (Luchaire i M.Lübke a Namenstudien II, 15,62 i 63 entre altres).

Aquest cúmul de circumstàncies fan que per interpretar, entendre  o  traduir la llengua ibèrica, sempre s’hagi de  passar per les comparacions amb l’ Èuscara que encara és una llengua viva.

Les exactituds son moltes tant en el vocabulari com en l’àmbit geogràfic o en les inscripcions en signes ibers, llatins o grecs.    M.Pidal (1918 i 20) ens parla sobre les vocals obertes ibèriques e i o com en català i dels noms toponímics, H. Schuchardt (1919) també creia amb la possibilitat de que els diftongs ie i ue es poguessin relacionar amb les vocals obertes ibers.   En les paraules del basc “ezquerdo o ezquerra” es veu la identitat iber d’aquestes paraules  basques que després adopten les altres llengües modernes peninsulars.   El mateix passa amb Xavier (Exeberri) o  ligüerre (gorri).

Inicialment la part més ben coneguda de la morfologia del iber va ser la declinació del nom i la derivació o composició de paraules.   Schuchardt va demostrar l’existència d’una declinació per desinències que l’Èuscara  també conserva (Schuchard a Die iberische deklination, Wien 1907).

Per comparar la declinació iber i basca Uhlenbeck va escriure la recensió “Declinació  ibèrica, RIEV II el 1918.   En iber la formació de paraules tal com deia Jaume Oliver Asin (1939), tenia molta vitalitat deguda als abundants sufixes que encara subsisteixen en l’Èuscara actual.

Les monedes ibers d’època iberoromana ens donen també molts altres exemples com els de les inscripcions llatines de després de la conquesta,  semblants a les que es poden veure en la llengua gascona de l’Aquitània,  plena de sons ibers.   Podríem citar molts estudis de Gómez Moreno (1922)  i altres en el mateix sentit.

Cal tenir present que amb les pertinents variants comarcals l’Iber dels territoris del que formen els actuals Països Catalans,  s’havia anat estenent per diferents llocs de la península des de els punts o territoris mixtes i  zones de contacte o de veïnatge,  tot  seguint el riu Ebre que neix a l País Basc,  el Cinca i el Segura o des de territoris ibers molt  propers a l’Alt Guadalquivir.

El Celta peninsular  o gal- celta va anar adoptant a partir d’Aragó l’alfabet iber tot fent que es formés el Celtiber (Llengua Celtiber de  la Celtiberia)  que va adoptar la manera iber d’escriptura sense abandonar la seva llengua celta  semblant al Old Irish  o irlandès antic.   La gent celtiber dels territoris de “La  Meseta” amb les seves incursions i conquestes  cap el sud, van anar estenent la nova escriptura iber -celtiber cap el sud andalús, creant una gran confusió entre els estudiosos d’aquest tema al fer que molts lingüistes confonguessin l’Iber amb el Celtiber i amb el Sudlusitá, -també conegut com a Tartessi- ,   al donar el mateix significat a les paraules ibers que a les escrites en llengua celta utilitzant els signes ibèrics genuïns.

Les llengües predominants a la part lusitana i andalusa sempre havien estat el lusità i el libi- fenici o les llengües semites en general.

Amb l’arribada del Llatí i altres llengües tot va anar canviant, especialment degut a que l’Iber té molts sons no existents en el Llatí que el Català també va anar adoptant ja que l’Iber és la seva autèntica llengua de substrat.     Pomponi Mela es queixava de la impossibilitat de pronunciar els sons ibers i  bascs,  tema tracta’t  extensament  per Luchaire a “Les origines linguistiques de l’Aquitanie”. Pau, 1877).   En general els escriptors llatins parlen molt poc de la Llengua Iber i obvien tan com poden  referir-se a les llengües dels esclaus indígenes.   De tots aquests continguts se’n  desprenen moltes referències en les series de noms de lloc ibers, cada una amb la seva  terminació, establertes per M.Pidal (Sobre las vocales ibéricas), M.Lübke (Toponimia iber) i  F. Otin que en el 1868 va agrupar noms de rius i pobles.

La transmissió de noms de manera confusa per part dels romans, va afegir moltes dificultats al estudi del Iber igual que va passar al barrejar coses del iber o el basc amb el celtiber i el tartessi sense respectar el fet de que aquestes llengües pertanyen a families lingüístiques diferents :  l’Iber i el Basc son llengües no indoeuropees ni semites igual que l’ Iber Oriental georgià.   En canvi el Celta o gal- celta i el Celtiber son indoeuropees com el Llatí o el Lusità.  Les libi- fenicis  i  el Tartessi ja son d’arrel semita.

Plini el Vell en to despectiu descriu  la llengua iber com a “barbara apellatio”.     Bertoldi (1931) a “Archivum Romanicum” va  intentar clarificar els errors introduïts per alguns escriptors clàssics.     Les posteriors invasions àrabs també van contribuir a la creació de noves confusions al tornar a readaptar els primitius noms ibers ja barrejats i readaptats amb llatí, grec ( jònic arcaic homèric ), got- visigot- germànic i romanç català i castellà, sense obviar tampoc els contactes amb les diferents llengües semites.

L’època visigòtica iber va ser l’última etapa històrica en la que encara es va conservar l’Iber, doncs els visigots  van recuperar de nou pels territoris ibers genuins el nom de Iberia sense extensió a la resta peninsular.   El nom de Hispali el van deixar pel sud bètic i cada regió havia recuperat el seu nom originari anterior a l’arribada dels romans fins que Castella ho va tornar a  canviar  tot  assimilant  el nom de Iberia al d’ Espanya i els espanyols.

A partir de les investigacions d’Humboldt es va convertir en habitual el mètode d’utilitzar el Basc per comparar amb l’Iber i arribar a la interpretació del significat de les seves paraules.   Luchaire i Schuchardt van seguir com Èmil Hübner i molts altres aquesta tasca tot i els escèptics que segueixen desaprovant el mètode.   Actualment a nivell  científic disposem de mètodes molt més fidedignes lingüísticament parlant,  com el desenvolupat per la filòloga Carme J. Huertas i el físic  David Folch (www.ibers.cat) tot i que els altres mètodes basats en la transliteració, siguin més còmodes, ràpids i fàcils encara que menys exactes en la traducció  però permeten  obtenir una idea del context  general del text que volem traduir.

El que sí queda clar és el parentiu entre l’Iber i el Basc , així com una dependència real l’un de l’altre tot i que el basc no tingués escriptura en les etapes anteriors al domini romà.   Webster defensava clarament l’origen iber  del Basc (Uska), idea que politicament mai ha interessat.

Per Jaume Oliver o Jungler (Berlin 1902) o Lübke les equivalències basc- iber, es  fonamenten en les semblances externes de les paraules i en la identitat dels seus significats.

En el cas del Bereber (iber- iber), trobem algunes arrels i paraules d’influència iber que el professor alacantí  J. Del Cerro va estudiar seguint la línea d’Schuchardt (1913) i altres degut a l’ analogia existent  amb determinades veus ibers i basques.   El llibre “Glosario de Voces ibéricas y latinas usadas entre los mozárabes” de F. Javier Simonet (Madrid 1888), ens ofereix un treball molt extens sobre aquest tema.   Pensem que el Bereber també forma part del grup de llengües no indoeuropees ni semites.

Altres comparacions amb  l’Iber i l’Èuscara s’han portat a terme amb l’Iber Oriental georgià, mostrant-nos que existeix una clara relació entre totes les llengües classificades com a no indoeuropees.   Totes les semblances establertes entre les llengües no indoeuropees, ens transporten cap a un evident substrat anterior al indoeuropeu que afecta a totes les llengües d’aquest grup  lingüístic  encara no ben establert  pel mon acadèmic.

Trombetti (Bologna 1925) va ser també un defensor d’aquesta idea, considerant al basc com una llengua mitja entre l’Iber Oriental del Caucas, les llengües dels mingrel.lis, armenis, abhàsics i altres de  properes d’aquells territoris com les abasgokerquetes o les fino húgries i el Sami.   Tant Winkler com Marr de Leningrad (Berlin 1923), son  autors de diferents estudis sobre l’origen i les migracions dels ibers caucàsics cap a la nostra Iberia.   Uhlenbeck el 1925 també demostra uns parentius entre el basc i les llengües caucàsiques (Kiev,1924) igual que altres com Van Dijk que han investigat entre les semblances del Iber i el Sumer (4000 a.C.) amb llengua  Kenyer o Emekenyer amb la primera escriptura pictogràfica, cuneïforme i amb base semiòtica com en el cas del Iber.   Les dues llengües tenen sons i signes escripturaris sil.làbics i altres semblances com la lectura d’esquerra a dreta i de dalt a baix amb sistemes totalment diferents de les maneres d’escriure  fenicis o semítiques.   (El meu treball sobre semblances entre el Sumer i l’Iber el podeu  lleigir en el blog  www.institutestudisibers.wordpress.com).   Entre els Sumer la deessa de les aigües era Nhansa com entre els georgians que adoraven la deessa Inanna i tenien simbolismes com l’estrella de 8 puntes iber.   Aquests sistemes del Sumer van ser més tard adoptats pels hitites, els perses, els semites i altres.    Els texts literaris i poètics del Sumer eren els Eme-ku que van ser traduïts després al Acadi libi fenici com els  texts de la Creació, el Paradís, la Ninurta que mata el dragó (d’on neix el Sant Jordi masculí), el Diluvi, Gilgamesh, els poemes dedicats a la deessa Inanna després convertida en Isthar (Esther), Astarté i Venus del 4000 a.C., escrits per la sacerdotessa sumer Enheduanna d’Ur segons els estudis de la jungiana Betty de Shong (USA).   Existeix una traducció al castellà en el llibre “Los escritos de Enheduanna” de les autores Aline Lara i Adriana Hinojo.

Altres estudis que  relacionen l’Iber i  l’Iber Oriental georgià (Imri) amb l’Èuscara son els de M.Isaeva, K.Bouda, Lafon, H.Vogh, Tovar, Barandiarán, Fidel Fita i molt especialment M.Marr (de mare georgiana) membre de l’Academia de Moscú, aplicant la majoria d’ells el mètode  de M.Swadesh (USA) amb resultats interessants.   En els treballs i enciclopedies de Nicola Zanichelli (Bologna 1975) hi ha molta informació  sobre els Sumer.

L’Iber com veiem va ser una de les llengües existents durant la prehistòria peninsular anterior a l’arribada del Llatí,  amb alfabet propi familiaritzat amb escriptures anteriors dels nostres territoris com seria el cas de l’Azilià (Cultura Aziliana 10.000-4.000 a. C.) o  amb semblances amb llengües com el Sumer (4.500 a. C.) amb sistemes sil.làbics molt semblants als de l’Iber.

Les moltes inscripcions en llengua i escriptura Iber, la toponímia de tots els territoris catalans, així com l’existència del Basc fins els nostres dies, justifiquen extensament  la importància de la Llengua Iber,  mai suficientment reconeguda com a tal.

El Llatí va anar destruint la nostra antiga parla.   La difusió del Llatí es va iniciar amb força des de la Bètica.   L’any 80 a. C. Sertori va instaurar una escola de Llatí pels indígenes i Juli César en el sud, especialment a Hispali (Sevilla) i Cordoba, feia els seus discursos públics en Llatí.   En canvi en els Països Catalans havia de fer-ho mitjançant l’ajuda dels intèrprets.

Cap el 19 a. C. es considera que el Llatí estava ja molt estès i els noms geogràfics s’havien anat romanitzant com els noms de les divinitats.    Resulta evident que durant l’època iberoromana els ibers van saber mantenir la seva cultura, les seves tradicions i la seva llengua.   Els esclaus i criats  ibers vivien a les cases romanes, però seguien enterrant els seus nadons morts sota el terra de les seves habitacions on vivien, mantenint les seves costums i rituals que els romans van acabar permetent, – igual que les inscripcions en iber tant en les esteles com en les monedes- .     I de fet els romans es van iberitzar molt, tant en les seves costums com en la seva llengua llatina que va adoptar molt vocabulari iber que després es va anar llatinitzant.   Per això el Llatí parlat no tenia res a veure amb el llatí escrit ni amb el Llatí de Roma.   Un document viu del Llatí parlat o més realista podrien ser en part  les diferents llengües romanç que en el cas del Català es forma amb l’iber com a primer substrat del Català, el Llatí i altres llengües com les germàniques i el visigot que inicien també el Llemosí, l’ Andorrà arcaic o l’Aranès.   En la formació del Castellà, a més del substrat gal- celta (Old Irish) hi intervenen també el Llatí i altres de indoeuropees.

Pel que fa al sud andalús cal destacar a més de l’element gal- celta i llatí, el substrat bàsic d’aquells territoris bètics format per les diferents llengües libi- fenicis i semites que des de temps ancestrals dominaven aquells territoris coneguts també com a tartessis o orientalitzants de llengua i de cultura.   Ciceró a Suasoria VII i en altres escrits parla molt de les diferències lingüístiques  i fonètiques territorials de la península.   I  d’aquestes en deriven les diferents llengües actuals.

Els ibers no volien adoptar la R inicial llatina o el so de la V  i  encara en Català utilitzem la F per dir ferro a diferència del Castellà.  Podriem parlar dels dos sons de la S o la R ibers i catalans, de la Ç o de la LL i la L geminada o dels diftongs.

Per atribuir origen iber preromà  a paraules llatines, basques, catalanes o ibèriques cal tenir presents una sèrie de normatives donades per M.Lübke (Heidelberg 1911 i 1936), Schuchardt, Luchaire i altres,  referides a comparacions amb aquelles llengües que han contribuït en la formació del Iber, formes de terminacions, sufixes, prefixes, territoris d’expansió coincidents i altres característiques filològiques.   Moltes de les paraules de les antigues llengües Romanç peninsulars son d’origen iber igual que moltes del Basc.

En el cas del Català i el Castellà algunes paraules provenen directament del Iber que les va donar a les llengües romanç i també al Basc.

En altres casos des de el Basc, algunes paraules ibèriques van anar passant a les altres llengües peninsulars posteriors com passa amb abarca, bizar o bizart , gorri o urraca.   Pensem també que el Llatí en alguns llocs hi va arribar molt tard, sobretot en els territoris interiors on la gent iber cap el 25 a. C. encara no havia sentit mai el Llatí.   Va ser més tard que els estaments eclesiàstics  van anar continuant l’expansió del Llatí Vulgar a tots els territoris.

FREDERIC  SANTAEULÀRIA I ROIG

Cap d’Estudis del Institut d’Estudis Ibers